"Me
gustaría que hubiera lugares estables, inmóviles, intangibles, intocados
y casi intocables, inmutables, arraigados; lugares que fueran referencias,
puntos de partida, principios:
y casi intocables, inmutables, arraigados; lugares que fueran referencias,
puntos de partida, principios:
Mi país natal, la cuna de mi familia, la casa en la que habría nacido, el
árbol que habría visto crecer (que mi padre habría plantado el día de mi
nacimiento), el desván de mi infancia lleno de recuerdos intactos…
Tales lugares no existen, y como no existen el espacio se vuelve pregunta,
deja de ser evidencia, deja de estar incorporado, deja de estar apropiado.
El espacio es una duda, continuamente necesito marcarlo, designarlo;
nunca es mío, nunca me es dado, tengo que conquistarlo."
Perec
Les ciutats són espais on cada vegada més es nega la relació social entre
els ciutadans, l'estructura dels carrers ha canviat i també la societat que
l'habita. Ja no pertanyem a una comunitat, no existe la comunicació com abans,
sinó més bé, som persones que usem un mateix espai sense compartir-ho. Sense
oblidar els no llocs, espais que estan esborrant o maquillant la identitat de
la nostra ciutat, així com l'història i els nostres orígens. Com a conseqüència
d'això els hàbits i el temps dels ciutadans, prén nou significat.
Els nostres barris estan diversificats, hi ha un lloc per al comerç, un
lloc pel saber i també un lloc per a la pobresa. Però ens hem acostumat a
aquesta segmentació que l'únic que fa és oblidar el sentit de territori i
desequilibrar els nostres valors així com els nostres prinicipis. Això crea
plantegaments erronis als habitants i noves formes de comportar-se, com éssers submisos
que assumixen el seu rol sense qüestionar-lo.
Vivim en una ciutat emmascarada que només ens mostra la part que l'interessa
per assolir ser un envejable objecte d'atracció. Es preocupa més del que passa
i es mostra a l'exterior que de l'atrocitat que es cou al seu interior, no
obstant això respón també al tipus de persones que volen tindre habitant en la
seua ciutat, ja que a través de les xarxes socials, de la classe de lligams
virtuals que tenim, de la publicitat contaminada arriben a conclusions mastegades
ja per altres i les digerim sense adonar-nos.
Encara que l'organització de la ciutat limita la pràctica social hi ha
vegades que la pràctica determina l'espai i aquest és el objectiu que cal que
es perseguisca per poder canviar el significat de ciutat. El que es pretén és
una ciutat en la qual els habitants tinguen lligams forts entre ells, on s'escolte
la veu de cadascun dels ciutadans independentment de qualsevol sexe, raça,
gènere o cultura. Perquè un espai es fa fort amb la diferència, no amb un únic
patró predeterminat de persona. Sovint pensem que la solució als problemes
actuals és passar desapercebuts per no provocar molt soroll, però el silenci
ens fa viure en un estat continuat de tensió, angoixa, inseguretat,
indecisió i incertesa.
Malgrat això la resposta als nostres conflictes abans ha de ser resolta des
d'altres espais que componen la ciutat, com l'escola que és un clar exemple de
la diversificació, la jerarquia de classes, i la discrimació social. Un bon
model d'això és el bullying que sempre ha estat present entre els estudiants
però, que ara com ara, es pateix amb més freqüència. És el resultat del que es
viu en els carrers en els barris, però ara des d'altre àmbit diferent. I aquest
és un problema de tots i cadascú de nosaltres.
La convivència és complicada, no obstant això negar que vivim en societat
és encara pitjor, les ciutats es fan cada vegada més grans així com el nombre
de persones que l'habiten, conseqüèntment ocupem un espai on no ens coneixem
els uns als altres i transitem sense saber qui som i on anem. Sempre busquem un
demà, mentres les simples coses s'escapen davant dels nostres ulls . Caminem
sense mirar-nos els uns als altres perquè els nostres problemes no ens deixen
apreciar el voltant. . Tot ésser humà perseguix la felicitat però coberta de
coses materials encara que la vida és intalgible, vivim en una fantasia
contaminada, aparentment perfecta,
que nosaltres mateixos hem acceptat i cada dia els murs que cobren la
nostra ciutat, el nostre cos i la nostra ànima són més carregosos, incòmodes i
insuportables.
No hay comentarios:
Publicar un comentario