sábado, 8 de junio de 2013

AVIONES DE PAPEL

GRACIAS A TODOS POR ESTE MÁGNIFICO AÑO!

BUSCAR LA RELACIÓ EDUCATIVA A LA CIUTAT, UNA PROPOSTA DE MOVIMENT


"Me gustaría que hubiera lugares estables, inmóviles, intangibles, intocados
y casi intocables, inmutables, arraigados; lugares que fueran referencias,
puntos de partida, principios:

Mi país natal, la cuna de mi familia, la casa en la que habría nacido, el
árbol que habría visto crecer (que mi padre habría plantado el día de mi
nacimiento), el desván de mi infancia lleno de recuerdos intactos…

Tales lugares no existen, y como no existen el espacio se vuelve pregunta,
deja de ser evidencia, deja de estar incorporado, deja de estar apropiado.
El espacio es una duda, continuamente necesito marcarlo, designarlo;
nunca es mío, nunca me es dado, tengo que conquistarlo."

                                                                                                  Perec





Les ciutats són espais on cada vegada més es nega la relació social entre els ciutadans, l'estructura dels carrers ha canviat i també la societat que l'habita. Ja no pertanyem a una comunitat, no existe la comunicació com abans, sinó més bé, som persones que usem un mateix espai sense compartir-ho. Sense oblidar els no llocs, espais que estan esborrant o maquillant la identitat de la nostra ciutat, així com l'història i els nostres orígens. Com a conseqüència d'això els hàbits i el temps dels ciutadans, prén nou significat.

Els nostres barris estan diversificats, hi ha un lloc per al comerç, un lloc pel saber i també un lloc per a la pobresa. Però ens hem acostumat a aquesta segmentació que l'únic que fa és oblidar el sentit de territori i desequilibrar els nostres valors així com els nostres prinicipis. Això crea plantegaments erronis als habitants i noves formes de comportar-se, com éssers submisos que assumixen el seu rol sense qüestionar-lo.

Vivim en una ciutat emmascarada que només ens mostra la part que l'interessa per assolir ser un envejable objecte d'atracció. Es preocupa més del que passa i es mostra a l'exterior que de l'atrocitat que es cou al seu interior, no obstant això respón també al tipus de persones que volen tindre habitant en la seua ciutat, ja que a través de les xarxes socials, de la classe de lligams virtuals que tenim, de la publicitat contaminada arriben a conclusions mastegades ja per altres i les digerim sense adonar-nos.
Encara que l'organització de la ciutat limita la pràctica social hi ha vegades que la pràctica determina l'espai i aquest és el objectiu que cal que es perseguisca per poder canviar el significat de ciutat. El que es pretén és una ciutat en la qual els habitants tinguen lligams forts entre ells, on s'escolte la veu de cadascun dels ciutadans independentment de qualsevol sexe, raça, gènere o cultura. Perquè un espai es fa fort amb la diferència, no amb un únic patró predeterminat de persona. Sovint pensem que la solució als problemes actuals és passar desapercebuts per no provocar molt soroll, però el silenci ens fa viure en un estat continuat de tensió, angoixa, inseguretat, indecisió  i incertesa.

Malgrat això la resposta als nostres conflictes abans ha de ser resolta des d'altres espais que componen la ciutat, com l'escola que és un clar exemple de la diversificació, la jerarquia de classes, i la discrimació social. Un bon model d'això és el bullying que sempre ha estat present entre els estudiants però, que ara com ara, es pateix amb més freqüència. És el resultat del que es viu en els carrers en els barris, però ara des d'altre àmbit diferent. I aquest és un problema de tots i cadascú de nosaltres.

La convivència és complicada, no obstant això negar que vivim en societat és encara pitjor, les ciutats es fan cada vegada més grans així com el nombre de persones que l'habiten, conseqüèntment ocupem un espai on no ens coneixem els uns als altres i transitem sense saber qui som i on anem. Sempre busquem un demà, mentres les simples coses s'escapen davant dels nostres ulls . Caminem sense mirar-nos els uns als altres perquè els nostres problemes no ens deixen apreciar el voltant. . Tot ésser humà perseguix la felicitat però coberta de coses materials encara que la vida és intalgible, vivim en una fantasia contaminada, aparentment perfecta,  que nosaltres mateixos hem acceptat i cada dia els murs que cobren la nostra ciutat, el nostre cos i la nostra ànima són més carregosos, incòmodes i insuportables.




EL DEFICIT DE ATENCIÓN ES UN TRASTORNO FICTICIO

Aunque se ha demostrado que el trastorno del defícit de atención es ficticio así como nos lo afirma su creador antes de morir, los profesores de hoy día continuan evaluando la inquietud y la actividad del menor  a través de los TEST CONNER por lo que siguen vigentes a día de hoy, como lo demuestra esta escala realizada a los alumnos con problemas de atención "gravemente serios".


 El descubridor del déficit de atención confesó antes de morir que es un trastorno ficticio – RT






TAXA DE L'ATUR A 2013

-->


La crisi, definida com un temps de transformació de l'estructura social,  comença als anys vuitanta amb el pas a un nou estat de capitalisme. Aquest episodi afecta tant a les institucions públiques, com qualsevol àmbit de la vida de l'individu.

Per una banda l'àmbit laboral és un bon reflexe de com perjudica aquesta situació als individus. Ara com ara l'oportunitat de tindre un lloc de treball s'ha convertit en un privilegi que poden aprofitar molt pocs els quals no gaudixen de les condicions bàsiques per la seua independència econòmica i social, ja que moltes vegades els sous són tan baixos que no els permeten subsistir. No obstant això, l'estabilitat així com la permanença a un lloc de treball, no està assegurada i els contractes de treball són temporals. Sovint, per la mancança de llocs de treball, els empleats es senten obligats a viatjar a altres països, i amb ells, les seues famílies, és a dir, aquest comporta un canvi de vivenda, d'escola pels xiquets i nous vincles emocionals.

Cal insistir que a causa de la por del treballador actiu, per no trobarse a l'atur, i degut a la rivalitat que es crea en els àmbits de treball, els empleats es converteixen en exclaus explotats, treballant en una situació de competitivitat amb els seus companys. O amb la càrrega psicòlogica de poder ser els següents a ocupar les llistes de desocupació. Però encara d'aquestes condicions insostenibles, aquests individus són els més envejables per la societat.

En canvi, trobem aquesta part nombrosa de la població que viu en condicions depriments, els quals han perdut la llar i viuen al límit. Però no hem de anar-nos molt lluny per coneixer-los, perquè eran els nostres veïns, amics o la nostra família, que deu anys abans podien viure dignament, podien ser tratats com a individus lliures i responsables. Ara els seus drets s'han perdut, la seua casa pertany a l'estat i no tenen l'assegurança social d'abans. Ara bé, no ha canviat sols les seues condicions de vida sinó que, aquesta carència els comporta un qüestionament sobre la seua identitat com persones.

Per altra banda l'àmbit educatiu és altre clar exemple de la falta d'unitat, coherència i una vegada més, altre objecte de dissociació social. Tant pels continguts que s'impartixen, aïllats de la realitat, com pel tractament dels alumnes, ja que els interessos de cadascun dels individus és molt divers, així com els seus origens i cultura. El problema és el mateix que patix la nostra societat, i és que no volem admetre que hi ha diferència i necessitat.

Vivim en inestabilitat, en desigualdat, fent equilibri en una corda sostinguda pel poderós capitalisme, una corda que ha destruït vides de famílies senceres, que menysprea l'educació, que ha arribat a la taxa de desocupació del 57,2% dels joves a 2013, una corda freda, insensible, indiferent, ignorant i miserable que ens ofega i ens domina. Una corda, que només entén el llenguatge de la moneda.



PRESENTACIÓN JOYERÍA ARTÍSTICA PARA 1º y 2º BACHILLER

Comparto con vosotros, una unidad didáctica que elaboré para los alumnos del IES Lluis Vives en mi etapa de prácticas del Master de educación. Este prezi recoge una breve historia de la joyería artística así como una explicación de los pasos necesarios para crear una pieza: desde el diseño, la creación en cera y la fusión en metal, asímismo los aspectos que hay que tener en cuenta en cada una de estas fases.

Es interesante y sólo os llevará unos diez minutos!!

miércoles, 5 de junio de 2013

JOYERÍA ARTÍSTICA EN 1º BACHILLER

Resultados de los trabajos realizados por los alumnos del IES Lluis Vives de Valencia, en la materia de diseño de un curso de 1º de Bachiller artístico, las piezas están realizadas con cera de joyería que posteriormente fueron pasadas a plata/latón. Salieron piezas espectaculares!

                          

PENSEM EN ELS ALTRES




Ara com ara l'educació està patint uns del pitjors moments, no sols a causa de la crisi econòmica sinó degut a la incertesa del professorat a l'hora de saber ser persones. 

Són cada vegada més els comportaments i les actituds que es mostren en els joves, és a dir, la poca sensibilitat i disminució de la capacitat d'emocionar-se, així com la falta d'empatia i per tant la de sentir compassió. I com a conseqüència la falta de respecte per les persones i de relacionar-se de forma positiva. A més pareix impossible que un adolescent puga cometre delictes tan greus com els que apereixen en els mitjans de comunicació. 

Malgrat això, per a entendre molts dels comportaments dels adolescents i els xiquets actuals, caldria analitzar l'actuació dels adults. Els vincles de les families, professors, el paper de la televisió, d'Internet i les xarxes en la formació i deformació de la persona. Sense oblidar els valors socials predominants en aquest temps, l'egoisme, la hipocresia, l'inconformisme, l'enveja.. per tant els nostres xiquets i adolescentes no són res més que un tipus de persona que nosaltres hem creat i un reflex directe del que nosaltres som. Els adults som la font de la qual ells beuen, assedegats per aprendre confien en nosaltres, però l'únic que estem fent és contaminar-los, només hem de veure la nostra societat per qüestionar-nos els nostres actes. 

Com que l'escala de valors de la nostra societat està prou desequilibrada és lògic que l'està també l'educació que rebren a l'escola. Els educadors ens preocupem més de construir cervells perfectes que aconseguir arribar al cor dels nostres alumnes. Així com en molts casos, estem domesticant a l'alumne per que siga un ésser sumís i un ciutadà pacífic, que acate les lleis que regixen l'estat perquè no siga problemàtic en la vida en societat, en canvi d'intentar educar a éssers crítics que coneguen els seus drets i llibertats per defendre'ls. 

Per una banda, el plor i la rialla no són sentiments que es puguen veure freqüentment en les classes, perquè els educadors fomentem més altres aspectes. De fet, les poques emocions que es poden apreciar a l'aula estan recollits al llibre de "Educació per a la ciutadania". No obstant aixó no es parla de la mort, de les carències, dels problemes reals de l'alumnat, i el que és més important, no s'intenta arribar al seu cor, perquè com diu el mestre Sistrau als seus alumnes "quan la gent t'escolta de debó, viu per sempre en el teu cor" no ens preocupem dels interessos dels estudiants perquè no sabem escoltar la seua veu. 

Per altra banda, sovint, la classe no és un lloc on els estudiants es senten feliços, estan allí per obligació i esperen el moment de poder acabar el seus estudis i fer el que ells volen, la conseqüència d'això és que els estem acostumant a esperar un futur per complir els seus desitjos i no aprofitar el temps del present. Fet que, en la nostra societat és molt comú, perquè el valor dominant és la insatisfació. Sistrau mostrava als seus alumnes que "l'escola és un lloc per ser feliços i per emocionar-se" els seus alumnes gaudien de cada minut i es llegia la satisfacció en les seues cares. 

Pel que fa als vincles a l'aula és un reflex de les relacions de la nostra societat, sovint trobem grups que divideixen la classe entre els sabuts, els bonics, els marginats i com no, el líder que és el que mana entre els companys i de vegades fins al professorat. El pitjor és que hem assumit aquesta diversificació que comença des de que són menuts i arriba fins a la nostra societat i la jerarquia de classes. Malgrat això podem canviar-ho i un bon exemple és el mestre Sistrau que es preocupa de les relacions entre l'alumnat i el sentiment de menyspreu que es pot amagar en el cor de la classe. Per combatre'l es dedica un llarg període de temps a fer reflexionar-los sobre els seus comportaments fins que accepten el sentiment de culpa. La conseqüència és que els estudiants són conscients que ells no són perfectes i que no hi ha motiu per pensar que una persona és inferior a tu. Per això si aconseguim canviar una part del que fa als vincles de l'aula millorarem la vida de l'alumnat en societat i crearem relacions fortes que ajudaran a l'aprenentatge de l'alumne. 

En definitiva, per poder ensenyar a qualsevol alumne a ser persona abans hem de saber nosaltres què és ser persona i tindre'l assumit, així com què és la vida, ja que uns dels fallades principals és que no aprofiten la vida com deuriem de fer-ho, i els aspectes més insignificants es passen sense adonar-nos. Els professors hem de saber què volem ensenyar, així com, què significat té per al alumne estar setze anys entre unes paredes aprenent aspectes que el seran útils, perquè no podem convéncer a l'alumnat de la importància de l'educació quan nosaltres no coneixem la vertadera finalitat de l'enseyament. 

No hi ha cosa més meravellosa que tenir la oportunitat de poder mostrar a les persones més pures, delicades i receptores d'aquest món, la gran sort d'estar vius.

miércoles, 20 de marzo de 2013

Qué pensais sobre ésto?



Partiendo de que cada ser humano es único en su aprendizaje, no todos deberíamos atender al mismo patrón...




martes, 26 de febrero de 2013