La crisi, definida com
un temps de transformació de l'estructura social, comença als anys vuitanta amb el pas a un nou estat de
capitalisme. Aquest episodi afecta tant a les institucions públiques, com
qualsevol àmbit de la vida de l'individu.
Per una banda l'àmbit
laboral és un bon reflexe de com perjudica aquesta situació als individus. Ara
com ara l'oportunitat de tindre un lloc de treball s'ha convertit en un
privilegi que poden aprofitar molt pocs els quals no gaudixen de les condicions
bàsiques per la seua independència econòmica i social, ja que moltes vegades
els sous són tan baixos que no els permeten subsistir. No obstant això, l'estabilitat
així com la permanença a un lloc de treball, no està assegurada i els contractes
de treball són temporals. Sovint, per la mancança de llocs de treball, els
empleats es senten obligats a viatjar a altres països, i amb ells, les seues
famílies, és a dir, aquest comporta un canvi de vivenda, d'escola pels xiquets
i nous vincles emocionals.
Cal insistir que a causa
de la por del treballador actiu, per no trobarse a l'atur, i degut a la
rivalitat que es crea en els àmbits de treball, els empleats es converteixen en
exclaus explotats, treballant en una situació de competitivitat amb els seus
companys. O amb la càrrega psicòlogica de poder ser els següents a ocupar les
llistes de desocupació. Però encara d'aquestes condicions insostenibles,
aquests individus són els més envejables per la societat.
En canvi, trobem aquesta
part nombrosa de la població que viu en condicions depriments, els quals han
perdut la llar i viuen al límit. Però no hem de anar-nos molt lluny per coneixer-los,
perquè eran els nostres veïns, amics o la nostra família, que deu anys abans
podien viure dignament, podien ser tratats com a individus lliures i
responsables. Ara els seus drets s'han perdut, la seua casa pertany a l'estat i
no tenen l'assegurança social d'abans. Ara bé, no ha canviat sols les seues
condicions de vida sinó que, aquesta carència els comporta un qüestionament sobre
la seua identitat com persones.
Per altra banda l'àmbit
educatiu és altre clar exemple de la falta d'unitat, coherència i una vegada
més, altre objecte de dissociació social. Tant pels continguts que s'impartixen,
aïllats de la realitat, com pel tractament dels alumnes, ja que els interessos
de cadascun dels individus és molt divers, així com els seus origens i cultura.
El problema és el mateix que patix la nostra societat, i és que no volem
admetre que hi ha diferència i necessitat.
Vivim en inestabilitat,
en desigualdat, fent equilibri en una corda sostinguda pel poderós capitalisme,
una corda que ha destruït vides de famílies senceres, que menysprea l'educació,
que ha arribat a la taxa de desocupació del 57,2% dels joves a 2013, una corda
freda, insensible, indiferent, ignorant i miserable que ens ofega i ens domina.
Una corda, que només entén el llenguatge de la moneda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario